Jordi Morales: “A Tòquio aspiro a tot”

Contingut:

El palista del Baix Llobregat és un veterà en plena forma. A Tòquio 2020 disputarà els seus sisens Jocs Paralímpics amb ganes de fer-la grossa i tornar a pujar a un podi que ja ha tastat en dues ocasions (Atenes 2004 i Londres 2012).

Com està?

Amb moltes ganes d’anar cap allà i poder competir.

Hi arriba en forma després de guanyar el campionat de Catalunya…

Sí, estic en un bon moment. Vaig tenir la sort de poder tornar a entrenar entre el mes de maig i juny de 2020 encara que de competicions n’hem tingut ben poques. El calendari internacional es va cancel·lar totalment i no ha tornat a arrencar, però em trobo bé, amb bones sensacions. Les competicions que he fet m’han donat una referència que les coses van ben encaminades.

Quin objectiu té als Jocs de Tòquio?

El tennis de taula és un esport molt incert. Intentem buscar un estat de forma i un nivell que ens permeti competir davant els millors. Que després de tants anys pugui mantenir aquest nivell, de ser capaç de plantejar problemes a qualsevol rival i aspirar a tot, ja és un gran repte.

Quan diu aspirar a tot..

És la medalla d’or, sí. A la meva categoria no hi ha cap jugador que sigui molt superior als altres i n’hi ha uns quants que tenim un nivell similar i som aspirants a medalla. El repte és estar en aquest grup de més alt nivell i les circumstàncies de la competició ja decidiran el resultat que m’enduc.

Quin és el rival que ha seguit amb lupa durant aquest cicle paralímpic?

Tenim un jugador britànic, que al campionat del món vaig aconseguir superar als quarts de final en un partit espectacular, però ve de ser el campió olímpic i també havia estat campió mundial. Si està bé, acostuma a marcar la diferència.

Què va sentir al mundial de 2018 en guanyar l’or i ser reconegut en una com a estrella mundial del seu esport?

Molta tranquil·litat. Des que vaig ser campió del món gaudeixo encara més del tennis de taula. De vegades guanyo i altres perdo, però gaudeixo moltíssim. Portava molt temps pensant que ja no tornaria a aconseguir una gran medalla individual i vaig quedar campió del món. Quan em van donar el premi d’estrella paralímpica de l’any, va ser un gran colofó.

Després d’un reconeixement com aquest, què el porta a seguir competint?

El que ens manté a dalt és la passió: ens encanta el que fem. Molta gent em deia: “ara que ja has quedat campió del món, ja et pots retirar!”. Per què? Estic fent el que m’agrada, ho visc de forma apassionada!

Té un record viu dels primers Jocs que va disputar l’any 2000?

I tant! Per a mi tot era espectacular. Tinc molt present la inauguració, que va ser un moment bestial. Recordo entrar el primer dia al pavelló i trobar-me allà set o vuit mil persones i al·lucinar, acostumats com estem a jugar amb pavellons buits.

Sempre respon el públic als Jocs o hi ha hagut cites menys lluïdes?

Mira, els d’Atenes de 2004, quan vaig aconseguir la medalla individual, la gent no s’hi va bolcar massa. L’ambient era més fluix, no hi havia tanta curiositat popular cap als esportistes i vist amb perspectiva les coses s’haurien d’haver fet millor. A Londres 2012 vam viure una cita extraordinària. La gent tenia cultura del món paralímpic, era impressionant!

A Londres va aconseguir la seva segona medalla als Jocs, en aquest cas en equip. És un moment que recorda amb molta estima.

Sí, en tinc un gran record perquè crec que aquesta medalla és l’èxit més gran que hem aconseguit a nivell d’equips amb el meu company, l’Álvaro Varela. Als quarts de final ens va tocar la Xina i els vam eliminar. Són la potència mundial en tennis de taula i va ser una victòria històrica. El partit el recordarem tota la vida.

Sempre batalla per fer més accessible l’esport adaptat...

Tots els esportistes paralímpics d’alt nivell crec que tenim un privilegi, que també és una responsabilitat, de ser l’exemple o el mirall en què moltes persones amb discapacitat es puguin reflectir en el seu dia a dia. Hem de deixar clar que si nosaltres ho podem fer, la resta de gent, com a mínim, ho pot intentar. Intentar-ho és la clau per fer avançar les coses.

Es pot actuar per transformar la realitat?

Fa uns anys, amb un company que també és esportista amb discapacitat, vam crear una l’Associació Esportiva Activa’t amb dues finalitats. Una, que les persones amb discapacitat facin habitualment activitat física. L’altra és canviar la mentalitat de la societat a través del treball de base amb els nens i nenes, que encara no tenen tants tabús ni prejudicis. Els posem davant una situació de discapacitat i s’atreveixen a parlar-ne amb normalitat. El món està fet per a tothom.

Comparteix l'article

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Deixa un comentari

Relacionats