Laura Bechdejú: “L’objectiu a Tòquio és arribar a les finals”

Contingut:

Com va conèixer la gimnàstica?

Gràcies al meu pare, que ha practicat molts esports, tot i que s’ha quedat amb la gimnàstica artística. Ell és de Mataró, quan va conèixer la meva mare es van mudar a Salt, d’on és ella. Quan era petita va fer una entrevista de feina com a entrenador al Club Gimnàstic Salt. M’hi va portar amb ell, em van deixar provar la barra i la meva entrenadora, la Virginia, li va dir que el contractaven si jo m’apuntava a les classes. Així doncs, els dos vam estar al club fins que vaig marxar al CAR de Madrid.

Quin és el seu aparell preferit?

Amb aquest tema tinc un dilema: era molt dolenta a paral·leles, però en els últims anys he millorat molt, se’m donen bé i les gaudeixo. Tot i això, el meu predilecte sempre ha estat el terra, botar és un dels meus forts i m’agrada la part artística i de dansa que té. La barra, en canvi, és un no rotund per a mi. Jo la trauria de la gimnàstica, no sé ni com hi pujo, és minúscula!

Com va viure el confinament?

Aquí al CAR de Madrid vam tenir tres confinaments, a banda del de març del 2020. El primer va ser molt dur, pensava que ho deixava. Estava acabant el batxillerat, només em quedaven quatre assignatures i sumat als entrenaments i haver de tornar a casa pensava que era el final. Li deia a la meva mare: “mama, jo no torno a Madrid, em quedo aquí”. Ella intentava animar-me dient que no era una situació normal i que no podia decidir quelcom tan important d’aquesta manera, que ho havia de viure i passar i després ja veuríem. Al final vaig tornar al CAR al juny del 2020 i des de llavors sóc aquí.

Els altres tres confinaments també van ser pesats, però ja no hi havia el desig de retirar-me. Ha sigut complicat, tenia molts atacs d’ansietat i em costava el no veure la gent, l’estar tancada en una habitació de 4×4 veient com passava la gent per la finestra. Sóc molt pessimista, em queia el món a sobre i pensava que no me’n sortia, però passaven els dies i quan ja s’acabava i podia obrir la porta de l’habitació era com “vida, el món!”. 

I l’ajornament dels Jocs?

Teníem una competició dues setmanes després del decret de confinament. Just m’havia fet una petita lesió i patia per si no hi podia anar en condicions, però es va anul·lar i ens van enviar cap a casa. A més, mig any abans m’havia lesionat l’ull i pensava que no arribava als Jocs, mentalment no estava preparada per afrontar els quatre mesos que quedaven de preparació fins a Tòquio. Amb aquest temps extra he pogut recuperar-me bé i arribar-hi. Com a anècdota, vaig estar a casa des del març al juny, el que significa que vaig tornar a viure amb la meva família. Jo estava acostumada a no tenir obligacions més enllà dels entrenaments i els estudis, i en tornar, la rutina i les responsabilitats van canviar, vaig haver de tornar a fer rentadores o treure a passejar el gos. (Riu)

Com va canviar la preparació arran del coronavirus?

La posposició dels Jocs ha suposat deixar d’anar “atabalades” i que tinguéssim una preparació més tranquil·la. Durant el confinament vam seguir entrenant des de casa, però era menys estricte i la intenció era millorar la base i mantenir la forma. Amb la reobertura del CAR vam començar la temporada des de zero, al desembre vam competir al Campionat d’Espanya i al final de la Lliga, i a partir del gener d’aquest any ja ens hem centrat més en un entrenament específic, més dur i físic.

Com valoraria aquesta darrera temporada?

Ha estat la pitjor de la meva carrera, totalment. A nivell gimnàstic m’ho he passat molt bé i he conegut gent, però alhora m’he adonat del perill del coronavirus i que has d’anar amb compte, que a la mínima et pots contagiar. Al final he estat tancada aquí fent el que m’agrada i he viscut la pandèmia de forma diferent, però havent de començar i d’aturar-se tan sovint ha fet que sentís que no tirava, que no avançava. Em feia mal el cos, quedava poc i pensava sovint: “vull que passi ja”. Psicològicament estem molt cansades per aquest any de més.

Als Jocs Olímpics hi va amb tres companyes, el seu equip.

A l’equip som 5, encara que als Jocs només hi podem anar quatre i compten les tres millors notes. Estem molt unides, volem passar a la final per equips i entrar també dins d’alguna de les finals per aparells. Totes cinc hem tingut petites lesions i dolors, aquest any d’aturades i represes constants ens han afectat físicament.

De quina manera afronta els Jocs?

A finals de juny vam tenir l’última competició internacional abans de Tòquio, ens va anar molt bé per a preparar-nos i anar totes a una. Tinc ganes d’anar als Jocs, viure l’experiència i donar-ho tot, però també necessito que s’acabi ja la temporada per tenir pau i descansar.

Després dels Jocs, què queda per fer?

De tot! Tinc coses en ment, però encara no ho sé. L’any vinent m’agradaria dedicar-me a la gimnàstica de forma més tranquil·la, que ha estat un any molt dur, i vull provar coses noves, acabar el grau de producció audiovisual, treure’m el carnet de cotxe, viure! Amb la quantitat de temps que hem estat tancades i centrades, tinc ganes de centrar-me només quan toca, no un any sencer, i prendre-m’ho amb calma.

Quin és l’objectiu a Tòquio?

A nivell d’equips ens agradaria quedar entre les 8 primeres i obtenir un diploma olímpic, és difícil però de moment somiar és gratis. En l’àmbit individual vull situar-me entre les 24 primeres classificades, tampoc és gens fàcil però vaig a gaudir i a provar. Passi el que passi, hem treballat molt i la feina ja està feta, estarem contentes. 

Comparteix l'article

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Deixa un comentari

Relacionats