Xavi Porras: “No només s’ha de gaudir del moment final, sinó també del camí per arribar-hi”

Contingut:

L’olotí Xavi Porras participarà en els seus cinquens Jocs Paralímpics en la modalitat de triple salt. Amb una plata aconseguida a Londres l’any 2012, el gironí deixa clar que l’objectiu sempre és intentar assolir una medalla sempre i quan es gaudeixi del camí. Per a Porras, els Jocs d’enguany seran els darrers

En uns cinquens Jocs… Quina és la motivació?

Doncs és o més ben dit era que vinguessin els meus fills a veure’m. En Marc, el petit, té quatre anys i hagués pogut veure els primers Jocs. De fet, hi aniré perquè m’he classificat però la idea era deixar-ho abans. No crec que ho allargui gaire més, però.

Descarta París, doncs?

Mai pots dir mai però ho veig molt complicat. Pot ser a Tòquio si aconsegueixo tenir bons resultats ho allargo un any més… Però estic una mica cansat, porto uns 20 anys en aquest món i tinc ganes de fer altres coses.

És un heroi pels seus fills entenc.

Sempre em volen veure. El Marc està boig per venir amb mi a entrenar. Sembla ser que està enganxat a l’atletisme. L’Egara, que és la gran, li agrada més el ball. Crec que el Marc està en aquell moment que imita tot el que fan els seus pares.

M’agradaria parlar del seu problema. Què té?

Retinosi pigmentària. Una anomalia que tinc des de naixement i que és degeneratiu. És a dir, mica en mica es va agrandint el problema fins que et quedes sense visió. Quan vaig perdre la visibilitat va ser cap als 16 ó 17 anys. Encara recordo el jugar a beisbol, anar en bici o fer ‘skate’.

Sembla que sempre ha estat lligat a l’esport.

I tant, de petit a Olot jugava a futbol. Quan vaig notar que la meva visió no tornaria vaig provar d’altres esports com el futbol per a cecs, una modalitat que no em va agradar gens. Els meus inicis en atletisme són degut als Jocs de Barcelona de 1992, vaig gaudir de mala manera amb Carl Lewis.

En què l’ha ajudat l’esport?

A acceptar la meva realitat. Degut al meu problema em vaig començar a ajuntar amb gent que més o menys els tenia com jo i que, fins i tot, havia anat a Jocs Paralímpics. Amb això, normalitzes què et passa.

Va patir l’anomalia en plena edat de desenvolupament. Ho va passar malament?

Sincerament vull defugir de la imatge que ens volen projectar de superherois i que no ha passat res. Són tràngols que s’han de passar, sí o sí. Em costa creure que algú que té un problema així de la nit al dia ho supera. Ho ha una fase de dol, per exemple, jo recordo que tenia l’edat de poder anar en moto ja que es va posar de moda o de sortir de festa. No es passa bé però són situacions traumàtiques que s’han d’acceptar i superar.

Ha fet velocitat i salt. Quina prova li agrada més?

No és que t’agradi o no. És fer allò on l’entrenador creu que ets bo. La velocitat m’agrada i és un gran complement del triple salt, per exemple. Per edat no puc fer els 100 metres però m’encanta aquesta prova ja que és impressionant. El triple salt és brutal per a gent cega per la tècnica que s’ha de fer servir.

A Pequín va aconseguir medalla. Com ho va sentir?

Va ser un moment important. T’he de dir que el moment de les medalles no les gaudeixes tant perquè et sents en un núvol. Estic en un punt on intento fixar-me més en altres intants com fer un cafè amb algun rival a la Vila Olímpica. S’ha de gaudir del camí i no del moment final.

L’objectiu és repetir-ho?

És anar a tope. Podria dir-te que sí però sempre intentant gaudir de cada instant. I més amb això de la pandèmia. Quines lliçons dona la vida, tu.

Jocs estrany, però.

Sí, m’hagués agradat molt visitar la ciutat amb la meva gent. Però escolta, ho farem servir com a excusa per tornar-hi.

Què farà si guanya medalla?

Li dedicaré als meus fills. No tinc cap aposta per fer si la guanyo o no. Ho celebraré molt amb la família i els entrenadors.

Comparteix l'article

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Deixa un comentari

Relacionats